L’espanyol que ha corregut més maratons va començar el seu idil·li amb els 42k, precisament, a la Ciutat Comtal (1991).

Santiago Hitos Olivera va acabar l’any amb 305 maratons i, si tot va segons es preveu, la Zurich Marató Barcelona serà la 312. Mai ha abandonat en cap. O com ell diu, “estic imbatut”.

Establert a Castelló, però d’origen extremeny, la seva història crida l’atenció. Les ha acabat totes, encara que a vegades s’hagi jugat una mica el físic, com un bessó tocat. També suma 37 carreres de ultrafons. I tot en asfalt. De les altres distàncies no porta control. De fet, ni les contempla en el seu calendari, de moment.

Una història d’amor que va començar a la Marató de Barcelona
Va debutar en la mítica distància de Filípides el 1991. “Vaig triar Barcelona perquè em van parlar molt bé d’ella”. En aquells dies, partia de Marató i arribava a l’Estadi Olímpic. “En comptes de medalla ens van donar una rèplica de la Sagrada Família. L’únic inconvenient era la pujada a Montjuïc, però també tenia el seu encant”.

Ha corregut una quinzena de maratons a Barcelona i, des de 2008, no s’ha perdut pràcticament cap. “La Marató de Barcelona cada any ha anat a més. Es va obrir a Europa i ha vingut gent de tots els països. Barcelona no té res a envejar a València”, afirma aquest funcionari jubilat, que repeteix estratègia a l’hora de prendre la sortida. “Em col·loco en l’última posició i sempre trobo gent coneguda. Recordo que vaig estar xerrant amb un francès amb el qual havia coincidit en altres sortides, però com anava disfressat no el reconeixia. M’agrada l’ambient i conec molta gent”.

Una altra de les coses que més li agrada de la Zurich Marató Barcelona és que “donen sis hores de marge des que surt l’últim calaix. És meravellós. A València van posar 5 hores i mitja i tinc amics que van justets que no han anat per això. A Madrid també són sis hores, però des que surt el primer”, matisa un Santiago Fites que enalteix a la marató barcelonina. “Té una fira molt ben muntada i el menjar de la pasta party està molt bona. T’estalvia un menjar i a més fas tertúlia amb altres corredors”.

Un corredor “low cost”
Aquest extremeny que viu a Castelló es defineix com “un corredor low cost. Dormo en albergs i pensions. No vaig en pla turista”. I sempre viatja sol, deixant a la seva santa esposa a casa. Marxa el dia abans i torna el mateix dia de la carrera. A vegades, fins i tot, va i torna el mateix dia. Per a córrer la Marathon des Vins de Blaye, que es disputa a Bordeus, va haver d’agafar 2 autocars i viatjar unes 20 hores.

Tampoc va mai al fisio. “La Mar Mediterrània és el meu fisioterapeuta, el meu metge de capçalera, el meu traumatòleg i el meu podòleg. Em tiro a l’aigua una hora gairebé cada dia, menys un parell de mesos a l’hivern”. A Tenerife, l’endemà de córrer la marató, va nedar el mateix temps que havia invertit en la prova. És a dir: tres hores al matí i dues hores i mitja més a la tarda. Va sortir de l’aigua com mai.

El 2018 va córrer 35 maratons
El 2018, any en què complia els 60, va completar la barbaritat de 35 maratons. Va arribar a córrer aquesta distància durant 15 caps de setmana seguits! I, en alguns casos, amb només sis dies de descans perquè alguns, com Lanzarote, són en dissabte. Va haver de córrer nou fora d’Espanya perquè li sortissin els números: Torí, Palerm, Florència, Pisa…

“És un veritable plaer córrer una marató. Estic enamorat de la distància. Quan recullo el dorsal em coneixen molts amics i gaudeixo de la fira. Em puja la bilirubina, com diu la cançó de Juan Luis Guerra. Després, en carrera, no m’excuso si estic millor o pitjor. Prenc la sortida amb il·lusió”. És igual si els paisatges se’ls coneix de memòria.

“Descans total entre maratons”
El seu objectiu -ja complert- era arribar el 300 el 2019. “Si puc arribaré a 400”. A poc a poc i amb bona lletra. La pregunta és obligada. Com fa aquest veterà atleta per a recuperar les seves cames i poder córrer una marató gairebé cada cap de setmana? “La regla d’or és no fer res. Em va millor el descans total entre maratons”. I si no té competició a la vista, fa dues hores al dia. “El que té de bo fer tantes maratons és que no haig de preparar-les. Vaig com les papallones, de flor en flor”, revela.

Mai ha tingut problemes amb les lesions. Com a molt alguna estrebadeta o una burxada en el bessó dels quals s’ha recuperat amb pocs dies. “Des dels 40 anys no faig sèries, ni canvis de ritme”. Un altre dels seus ‘secrets’ és no participar a mitges maratons ni 10k “per a no desgastar-me tant. Quan no pugui fer maratons faré mitges. I quan no pugui amb les mitges, faré 10k”.