Entrevista a Gerardo Prieto

“Un excés d’informació t’impedeix, a vegades, apreciar el més important en un corredor, el factor humà”

Gerardo Prieto ha estat el responsable dels atletes d’elit de la Zurich Marató Barcelona des del 2010. Dates claus en què ha aconseguit el rècord de la prova en categoria masculina i femenina, i fins i tot un rècord del món a la mitja marató barcelonina.

Quants anys has col·laborat amb l’organització de la Zurich Marató Barcelona coordinant els atletes d’elit?

A grans trets, als noranta vaig col·laborar un parell de vegades en les edicions en què es va millorar el rècord del circuit, a càrrec d’Abdeslam Sherrock, la primera vegada que algú corria en menys de 2.10 a l’asfalt estatal. El 2010 em va trucar el Cristian Llorens (Director esportiu de la cursa), un mes abans de la Marató, per reforçar la cursa d’elit que finalment va guanyar Jackson Kotut amb 2.07.30, dos minuts més ràpid que la plusmarca del marroquí, inamovible fins gairebé quinze anys després. El rècord femení s’ha millorat, crec recordar, fins a set vegades en aquesta dotzena d’anys, amb una atleta a 2.23 i dos atletes masculins a 2.05 en la passada edició.

Quins criteris principals tens en compte per escollir els corredors/es que venen a participar a Barcelona?

Sempre predominen els criteris tècnics, les estadístiques sobre el rendiment de cada atleta, les marques personals considerant on i com van ser obtingudes. Al meu entendre, un aclaparador excés d’informació t’impedeix, de vegades, apreciar allò més important, el factor humà, aquest intangible tan difícil de mesurar o precisar i tan vital en una distància tan especial com la marató. Si coneixes com viuen i com pensen, el seu entorn, qui els entrena, qui els cuida i els mou per tot el món, tens un avantatge per triar i confiar en un equip guanyador i amb un objectiu clar.

Què t’ha sorprès més dels training camps?

He viatjat a Kenya i Etiòpia amb reporters, i normalment se sorprenen per la rusticitat i la vida espartana en aquestes rudimentàries instal·lacions esportives de l’Est africà, encara que, sincerament, a mi no em van causar mai aquest efecte, ben al contrari, em semblen d’allò més coherent. Des de la meva primera incursió el 1989 en aquesta part del món, he tingut la convicció que aquesta actitud representa una part important dels seus èxits. També és cert que l’arribada de tècnics europeus i representants a partir dels noranta ha expandit sens dubte el domini dels atletes africans en la llarga distància. L’èxode temporal de molts atletes europeus que ara s’entrenen a Itén, Eldoret o Addis Abeba, tampoc em sorprèn quan veig grups de gairebé un centenar de corredors sortint a rodar abans de la sortida del sol.

En la Zurich Marató Barcelona has estat part implicada en els rècords de la cursa que es van aconseguir el mes de novembre passat. Què suposa per a tu veure que no t’has equivocat a l’hora de triar els participants?

No era fàcil perquè portàvem dues edicions seguides amb rècord. L’objectiu era estar per sota del registre de 2.06 en homes i baixar de 2.24 en dones. En aquest últim cas la satisfacció més gran per a mi va ser veure la guanyadora a la Zurich Maraton de San Sebastián, Dekebo, guanyant a Barcelona en 2.23, després d’intentar l’impossible al circuit donostiarra, assotat aquell dia per un temporal de pluja i vent considerables. No ho va aconseguir a Sant Sebastià, però el seu lliurament em va semblar tan generós que immediatament la vaig convidar a participar a Barcelona.

En aquest sentit vas tenir un paper molt important en l’eDreams Mitja Marató Barcelona, ​​amb els rècords mundials que ens va brindar Florence Kiplagat el 2014 i el 2015. Com vas viure aquest moment?

Florence Kiplagat ha fet gran la Mitja de Barcelona, ​​ara mateix una cita de referència a tot el món i sobretot a Europa, inclosos els corredors populars. Ho vaig viure amb una satisfacció enorme perquè la cursa comptava el 2012 amb 4.000 participants, i, després dels rècords de Florence, es van tancar inscripcions en arribar a 23.000, una setmana abans del tancament oficial, un fet inaudit fins llavors. Sense cap mena de dubte la kenyana ha jugat un paper fonamental en l’augment de la participació, sobretot la femenina. Sóc testimoni que la demanda de dorsals per part de l’elit europea i local es va disparar després dels cinc títols mundials de la kenyana a la meta de Ciutadella, el primer WR sobre asfalt espanyol, sens dubte un gran reclam.

Amb quin moment professional et quedes de la teva experiència com a mànager dels atletes d’elit de la Zurich Marató Barcelona?

Em quedo amb un moment difícil però feliçment superat, i un de fàcil però insuperable. En el vint-i-cinquè aniversari dels Jocs de Barcelona, ​​el 2017, vam convidar els sis maratonians que van pujar al podi a Montjuïc. Sens dubte van presenciar una edició molt especial. Mekonen, un corredor acreditat en 2.06, era el favorit, però es va lesionar al km 30 i el cap de cursa, amb TV3 en directe, va abandonar. D’aquesta manera al capdavant només hi van quedar dues llebres que l’estaven guiant. Em vaig acostar a Jonah Chesum, una de les llebres, i el vaig animar perquè seguís, a la qual cosa va respondre afirmativament. Va aguantar com va poder la pujada del Paral·lel i va acabar guanyant amb 2.08. Chesum pateix una minusvalidesa en un braç a causa d’un accident domèstic quan era petit i havia participat als Jocs Paralímpics. Aquesta circumstància i el fet d’haver acabat guanyant, sent una de les llebres va tenir una enorme repercussió en mitjans i xarxes.

Per mi, el moment fàcil però insuperable es produeix quan felicites els guanyadors a l’hotel, dutxats i gaudint sense pietat del menjar, només tres hores després d’acabar una marató al màxim, quan comparteixes un te de postres i t’expliquen la seva vida i les seves circumstàncies. Acaben convidant-te a visitar-los al seu país d’origen, especialment els kenyans que solen ser més amigables, senzillament perquè parlen un bon anglès i els etíops amb prou feines el xampurregen. A alguns els vaig prendre la paraula i vaig viatjar fins al Rift per convidar-los a defensar el seu títol en la següent Marató. Em rebien a les seves granges o shambas amb contínues mostres d’agraïment, i m’oferien te amb llet i xapati mentre reunien tota la família per fer-se una foto amb el “Misungo” de la marató de Barcelona. Cada vegada que arribava un nou familiar, amic o veí, calia fer-se una altra foto, cada cop més coral, amb la shamba, les vaques pasturant al voltant i la casa nova al fons, aixecada amb el premi que el corredor o corredora havia aconseguit a Barcelona. A cada instantània, tothom contenia la respiració, per després esclatar d’alegria, aquesta alegria de viure tan africana i tan contagiosa.